Serena

Serena. Crec que aquesta seria la millor definició per la meva situació actual. Estic tranquila, segura del que vull i del que no vull. Estudio el que m´agrada, amb dedicació i bons resultats. Cuido, estimo i escolto els meus fills, d´edats i caracters molts diferents. Espero i anyoro cada dia el meu home i dono gràcies, no sé bé a qui, per tenir tot el que tinc. M´omplen les paraules, els petons i abraçades de tots aquells que estimo i sóc capaç de no demanar gairebé res a canvi.
No em preocupo per gaire cosa més que no sigui l´avui, com a molt el demà. El demà passat ja és massa lluny.
Ja no tinc por. He aprés a escoltar el meu cos i la meva ànima i donar´ls-hi el que necessiten, sense malmetre´ls, creixent, aprenent.
Em veig capaç d´enfrontar el que vingui perquè tinc tot el que necessito per fer-hi front.
Tant debó tothom pogués arribar en aquest estat de pau, de tranquilitat. No se molt bé com ho fet, com hi he arribat, no puc donar consells. Potser és tan senzill com adonar-se de totes les malalties cruels que poden abatir-nos, de totes les guerres i desgràcies que destrossen el mon cada dia, de tota la gent que està sola, de tot el que no té sostre, de tot aquell que perd éssers estimats abans d´hora...I tot i així, la vida continua, ràpida, implacable, frenètica...perquè doncs no ens hem d´agafar a ella amb les dos mans i no deixar-la escapar?

Una imatge preciosa d´un perfil preciós...

D´aquí cent anys...

Quan sigui gran vull tenir la mirada de la Maria. Un petó sempre a punt com la Petra. Un somriure tímid però sincer com el de la Pepi. El cap tant clar com la Guillermina i les cames tant lleugeres com les de la Carme. El sentit de l´humor del Fernando i la humilitat del Manuel. La marxa de la Carmen i ser tant presumida com l´Ana. Tenir les coses tant clares com la Mercedes i ser tant dolça com la Magdalena. Són alguns del avis i àvies que he estat cuidant aquesta setmana, mentre feia pràctiques d´un curs, en un centre de dia per a gent gran. Quantes coses que m´emporto! Només una setmana i a l´hora de marxar se´m va estovar tot, emocionada, amb la sensació que els abandonava. Era per ells o per mi que plorava?
Alguns d´aquests avis tenen families que els cuiden i se´ls estimen molt, però d´altres estàn sols o les seves families no volen saber res d´ells. Te´ls mires, hi parles, hi convius i t´adones que, d´aquí no tant, aquests avis i àvies serem nosaltres. Només volen una mica d´atenció. Explicar-te les batalletes, cantar les cançons de la seva època... Genial quan et diuen: - te´n recordes, nena, quan la guerra?. Es deleixen per una caricia, una paraula, a vegades no pots estar per ells i es conformen amb un lleu somriure. Realment, es contenten amb poc, tot i que posen a prova la teva paciència després d´haver-te repetit vint vegades la mateixa pregunta i entossudir-se a sortir-se amb la seva. He hagut de fer esforços d´imaginació per ocupar-los les mans o que féssin cas en un moment donat, però no saps com, treus recursos de sota les pedres, te les inventes totes, acabes convencent-los i de regal, et premien amb un somriure. Molts d´ells, amb les demències, retrocedeixen en el temps, queden anclats a la juventud i et parlen dels pares com s´hi fóssin vius i els haguessin de venir a buscar a l´hora de plegar. Sovint es diu que quan ens fem grans, tornem a ser nens. Jo diria que més aviat és una descàrrega del cos i l´ànima que deixa anar totes les coses vanals, les inservibles, les no necessàries, cansats de carregar-les durant tants anys, volen gaudir el que els queda sense sobrepesos, sense hipocresies. Així, emergeixen de nou la inocència, la sinceritat, el caracter i l´estimació que els permet viure els seus darrers anys de manera més lleugera.

Tota una experiència que, a més d´enriquir-me molt com a persona, us asseguro que em fa veure la vellesa des d´un plànol molt més humà i sobretot més proper.

La disposició de les pedres al camí

Una pedra. Ensopego, però puc seguir el camí sense grans lesions. Una altra pedra, és una mica més gran que l´anterior. Aquesta ja m´ha deixat una mica tocada. Però puc seguir. Mentre faig el meu camí, ple de pedretes, sento com amics i coneguts ensopeguen amb grans rocs. Alguns els fan parar, d´altres però poden seguir el seu camí, coixos però segueixen.
Avanço i començo a topar-me amb roques. Darrera meu caminen els meus fills. No vull que ells ensopeguin amb aquests grans obstacles. Decideixo carregar les pedres més grans a l´esquena i treure-les així del mig del camí. Pesen una mica, però encara no m´impideixen caminar i sobretot deixen el camí lliure de trampes pels que vénen darrera. Endavant, carregant pedres, cada vegada més lentament pel pes afegit .
En un moment donat m´adono que els que meus fills, efectivament, no ensopeguen amb les "meves pedres" però topen amb d´altres, n´hi ha tantes!!! Només puc intentar que les seves pedres siguin més petites, que les lesions siguin lleus i puguin ser caminant amb lleugeresa i el mínim dolor.

Cansada, adolorida, molt carregada, ensopego una vegada més i vaig de boca a terra. Paro. Les pedres han caigut. Escampades per terra, les miro i em fan ser conscient del meu esgotament. Crido. Ploro. Descanso. Agafo aire, torno a omplir la motxilla i decideixo tornar a enfilar el camí. Segueixo. I segueixo. I segueixo, caminant, recollint pedres, caient, plorant, cridant...

Mentre faig el camí, mentre carrego pedres, plena de ferides, la meva voluntat de seguir caminant creix. Ara ja no vull parar, vull convénce´m que les pedres més grosses ja estàn a la meva motxilla. No les tornaré a trobar al mig del nostre caminar. El meu cos´enforteix, es muscula, poc a poc, dia a dia. El cor pren més capacitat de bombatge, els pulmons s´obren i sóc més conscient de la meva respiració, dels batecs del cor, de la força que em permet carregar cada dia el pes de les meves companyes de camí. L´esquena s´acostuma a carregar el sobrepes i la ment es fa més conscient del traçat, més hàbil per esquivar rocs.

Ara, en aquest punt del camí, buscant facilitats, em pregunto si seré capaç de preveure la disposició de les pedres al camí.
Si no ho aconsegueixo només em queda una solució: trobar una motxilla més gran.

Quines vacances!!!

Ufff!!! Quants mesos que no escric res!!! Estava una mica cansada d´escriure sobre el meu estat, físic i anímic, i com visc mig desconnectada del mon, doncs, poques coses a comentar.
I ara, ja hi som, de nou comença el curs i aquests últims dies de preparatius anuncien la normalització d´horaris, de rutines, de "normalitat".
El meu cos es queixa ara d´unes vacances carregades de moviment. De fet tenia clar que seria així, que aniria tirant i tirant i al parar, paf! pet! Però ha valgut la pena (que me quiten lo "bailao"). A part d´anar a la platja, a visitar museus i fer vida social, hem estat dotze dies de ruta des de València a Toledo.
A Valéncia, durant dos dies, hem visitat l´Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències, el casc antic de la ciutat i com a curiositat a destacar el Museo Fallero, on poden veure´s les falles indultades des de l´any trenta i pico.

I cap a Andalusia!!! des del centre de control a un petit poblet de Sevilla, hem visitat Córdoba, Sevilla, Cadiz i Jerez de la Frontera. Hem recorregut Sevilla en cotxe de cavalls i evidentment, hem pujat a la Giralda. A Jerez vam passar el dia a la Real Escuela del Arte Ecuestre on els cavalls volen fent cabrioles, i a la Caleta de Cadis ens hem refrescat a l´Atlàntic.
Al castell d´Almodóvar hem dinat en un gran menjador medieval i hem pogut veure com viven els cavallers que tant apassionen el meu fill petit.
Però el que m´ha enamorat és Córdoba. No és només la Mezquita (una meravella que no et canses de recòrrer i admirar), són els seus carrers, les seves terrasses, les façanes blanques i les finestres plenes de flors, l´amabilitat de la gent que de seguida et dóna una lliçó d´història de la ciutat, de la que es senten molt orgullosos. Sabieu que al segle X vivien a Córdoba un mil.lió d´habitants? I que convivien musulmans, jueus i cristians sense cap conflicte social ni religiós? Molt interesant veure els estris del cirurgià Bu-l-Qasim al-Zahrawi (936-1013) que en aquells temps ja operava de cataractes als ulls, tumors canceríngens i morenes.

A part dels monuments, esglèsies i museus, el millor d´Andalusia és el seu ritme de vida. Els andalusos no coneixen l´estrés i no desaprofiten l´ocasió per fer de qualsevol situació una festa. Allà on seus a fer una cerveseta et planten al davant una tapa. El primer cop els nens van dir al.lucinats: - és gratis? Ja, ja...la falta de costum!!!
Això sí, la calor ajuda molt a que el ritme de tot plegat tingui una forçada cadència...A més hem encertat la setmana que més calor ha fet de tot l´estiu, tot i que la falta d´humitat el fa molt més suportable (bé...la "servesita" també ajudava).
De tornada hem passat un dia a Toledo. Quanta espasa i ganivet!!!
Hem fet molts quilòmetres, de cotxe i a pateta, i tot i que estic feta calderilla tinc molt bon sabor de boca.
Unes grans (i esgotadores) vacances en les que hem compartit tots quatre un munt de bones experiències i que, segur, ens deixaràn per sempre molts bons records.