La disposició de les pedres al camí

Una pedra. Ensopego, però puc seguir el camí sense grans lesions. Una altra pedra, és una mica més gran que l´anterior. Aquesta ja m´ha deixat una mica tocada. Però puc seguir. Mentre faig el meu camí, ple de pedretes, sento com amics i coneguts ensopeguen amb grans rocs. Alguns els fan parar, d´altres però poden seguir el seu camí, coixos però segueixen.
Avanço i començo a topar-me amb roques. Darrera meu caminen els meus fills. No vull que ells ensopeguin amb aquests grans obstacles. Decideixo carregar les pedres més grans a l´esquena i treure-les així del mig del camí. Pesen una mica, però encara no m´impideixen caminar i sobretot deixen el camí lliure de trampes pels que vénen darrera. Endavant, carregant pedres, cada vegada més lentament pel pes afegit .
En un moment donat m´adono que els que meus fills, efectivament, no ensopeguen amb les "meves pedres" però topen amb d´altres, n´hi ha tantes!!! Només puc intentar que les seves pedres siguin més petites, que les lesions siguin lleus i puguin ser caminant amb lleugeresa i el mínim dolor.

Cansada, adolorida, molt carregada, ensopego una vegada més i vaig de boca a terra. Paro. Les pedres han caigut. Escampades per terra, les miro i em fan ser conscient del meu esgotament. Crido. Ploro. Descanso. Agafo aire, torno a omplir la motxilla i decideixo tornar a enfilar el camí. Segueixo. I segueixo. I segueixo, caminant, recollint pedres, caient, plorant, cridant...

Mentre faig el camí, mentre carrego pedres, plena de ferides, la meva voluntat de seguir caminant creix. Ara ja no vull parar, vull convénce´m que les pedres més grosses ja estàn a la meva motxilla. No les tornaré a trobar al mig del nostre caminar. El meu cos´enforteix, es muscula, poc a poc, dia a dia. El cor pren més capacitat de bombatge, els pulmons s´obren i sóc més conscient de la meva respiració, dels batecs del cor, de la força que em permet carregar cada dia el pes de les meves companyes de camí. L´esquena s´acostuma a carregar el sobrepes i la ment es fa més conscient del traçat, més hàbil per esquivar rocs.
Ara, en aquest punt del camí, buscant facilitats, em pregunto si seré capaç de preveure la disposició de les pedres al camí.
Si no ho aconsegueixo només em queda una solució: trobar una motxilla més gran.

4 Comments:

Anònim said...

hola!!! www.raibueno.blogspot.com

Ramon Bueno Espin said...

Hola mira quin blog.JAJAJAJA...
www.calafellnotica.blogspot.com

Natxo Rovira said...

ho trobo extraordinari, Eva. Quina manera tan maca d'expressar el que és la vida, i de com la nostra actitud és deterninant per poder seguir caminant malgrat les adveristats, i aprofitar-les per aprendre i sortir-ne reforçats. Molt reforçats. Només dpeén de nosaltres.

Només un però: compte amb les pedres que evitem als nostres fills...

Un petó, maquíssima. Ens veiem el dia 10...

Natxo

Anònim said...

Hola. www.mmi.blogspot.com blog sobre MMI.