D´aquí cent anys...

Quan sigui gran vull tenir la mirada de la Maria. Un petó sempre a punt com la Petra. Un somriure tímid però sincer com el de la Pepi. El cap tant clar com la Guillermina i les cames tant lleugeres com les de la Carme. El sentit de l´humor del Fernando i la humilitat del Manuel. La marxa de la Carmen i ser tant presumida com l´Ana. Tenir les coses tant clares com la Mercedes i ser tant dolça com la Magdalena. Són alguns del avis i àvies que he estat cuidant aquesta setmana, mentre feia pràctiques d´un curs, en un centre de dia per a gent gran. Quantes coses que m´emporto! Només una setmana i a l´hora de marxar se´m va estovar tot, emocionada, amb la sensació que els abandonava. Era per ells o per mi que plorava?
Alguns d´aquests avis tenen families que els cuiden i se´ls estimen molt, però d´altres estàn sols o les seves families no volen saber res d´ells. Te´ls mires, hi parles, hi convius i t´adones que, d´aquí no tant, aquests avis i àvies serem nosaltres. Només volen una mica d´atenció. Explicar-te les batalletes, cantar les cançons de la seva època... Genial quan et diuen: - te´n recordes, nena, quan la guerra?. Es deleixen per una caricia, una paraula, a vegades no pots estar per ells i es conformen amb un lleu somriure. Realment, es contenten amb poc, tot i que posen a prova la teva paciència després d´haver-te repetit vint vegades la mateixa pregunta i entossudir-se a sortir-se amb la seva. He hagut de fer esforços d´imaginació per ocupar-los les mans o que féssin cas en un moment donat, però no saps com, treus recursos de sota les pedres, te les inventes totes, acabes convencent-los i de regal, et premien amb un somriure. Molts d´ells, amb les demències, retrocedeixen en el temps, queden anclats a la juventud i et parlen dels pares com s´hi fóssin vius i els haguessin de venir a buscar a l´hora de plegar. Sovint es diu que quan ens fem grans, tornem a ser nens. Jo diria que més aviat és una descàrrega del cos i l´ànima que deixa anar totes les coses vanals, les inservibles, les no necessàries, cansats de carregar-les durant tants anys, volen gaudir el que els queda sense sobrepesos, sense hipocresies. Així, emergeixen de nou la inocència, la sinceritat, el caracter i l´estimació que els permet viure els seus darrers anys de manera més lleugera.

Tota una experiència que, a més d´enriquir-me molt com a persona, us asseguro que em fa veure la vellesa des d´un plànol molt més humà i sobretot més proper.