Serena. Crec que aquesta seria la millor definició per la meva situació actual. Estic tranquila, segura del que vull i del que no vull. Estudio el que m´agrada, amb dedicació i bons resultats. Cuido, estimo i escolto els meus fills, d´edats i caracters molts diferents. Espero i anyoro cada dia el meu home i dono gràcies, no sé bé a qui, per tenir tot el que tinc. M´omplen les paraules, els petons i abraçades de tots aquells que estimo i sóc capaç de no demanar gairebé res a canvi.
No em preocupo per gaire cosa més que no sigui l´avui, com a molt el demà. El demà passat ja és massa lluny.
Ja no tinc por. He aprés a escoltar el meu cos i la meva ànima i donar´ls-hi el que necessiten, sense malmetre´ls, creixent, aprenent.
Em veig capaç d´enfrontar el que vingui perquè tinc tot el que necessito per fer-hi front.
Tant debó tothom pogués arribar en aquest estat de pau, de tranquilitat. No se molt bé com ho fet, com hi he arribat, no puc donar consells. Potser és tan senzill com adonar-se de totes les malalties cruels que poden abatir-nos, de totes les guerres i desgràcies que destrossen el mon cada dia, de tota la gent que està sola, de tot el que no té sostre, de tot aquell que perd éssers estimats abans d´hora...I tot i així, la vida continua, ràpida, implacable, frenètica...perquè doncs no ens hem d´agafar a ella amb les dos mans i no deixar-la escapar?
No em preocupo per gaire cosa més que no sigui l´avui, com a molt el demà. El demà passat ja és massa lluny.
Ja no tinc por. He aprés a escoltar el meu cos i la meva ànima i donar´ls-hi el que necessiten, sense malmetre´ls, creixent, aprenent.
Em veig capaç d´enfrontar el que vingui perquè tinc tot el que necessito per fer-hi front.
Tant debó tothom pogués arribar en aquest estat de pau, de tranquilitat. No se molt bé com ho fet, com hi he arribat, no puc donar consells. Potser és tan senzill com adonar-se de totes les malalties cruels que poden abatir-nos, de totes les guerres i desgràcies que destrossen el mon cada dia, de tota la gent que està sola, de tot el que no té sostre, de tot aquell que perd éssers estimats abans d´hora...I tot i així, la vida continua, ràpida, implacable, frenètica...perquè doncs no ens hem d´agafar a ella amb les dos mans i no deixar-la escapar?
2 Comments:
Hauria de ser fàcil deixar de banda tots els nostres "problemes" diaris i, senzillament, sentir-nos vius cada dia, donar valor a allò que realment en te i mirar cap endavant, que total, en son 4 els dies que estem aquí ...
Si tinguessim la consciència real de que són 4 dies, com diu el Manel, potser es sentiriem aixi..
Ets valenta, forta i transparent Eva, i et preguntes com ho has fet..doncs sent tu mateixa, sense envoltoris, ni hipocresies,ni intentar ser res mes.
Que te quiero muxxooooo!
Post a Comment