Papallona

El divendres el Pau va quedar-se a dormir a casa de la Laura i vam aprofitar per anar a sopar amb la Marta. Tots tres, sense el petit que no ens deixa mai acabar una frase, com tres adults. La Marta farà tretze anys als desembre...no és adulta, evidentment, però té moments en que ho sembla i un munt de situacions noves ens van avisant que la nena que nosaltres veiem, va marxant. Estavem doncs sopant, parlant no se de què, i de sobte va aparèixer per darrera meu un noi, d´uns quinze o setze anys, va anar directe cap a la Marta i li va plantar dos petons ben sonors a la cara. Un "hola, que tal" i va marxar. El Manel i jo ens vam mirar, atònits amb cara de póquer. La conversa que teniem va quedar tallada en sec però la Marta va continuar com si res, això sí, vermella com un tomàquet. En dècimes de segons vaig avaluar la manera de preguntar sense ser massa directa i només em va sortir: - Aquest noi...és més gran que tu, no?

Ella va dir que sí i va canviar de tema. Vam intentar esbrinar qui era el "pollo" però no em vam treure gaire cosa. Llavors, per uns segons, vaig veure la Marta molt gran, molt feta. Què feia jo amb tretze anys?. Déu meu!!! si em posso a recordar-ho encara serà pitjor...em cagaré de por ja del tot!!!

L´endemà dissabte van trucar les amigues de la Marta per quedar i anar al cinema. Va marxar tota la tarda. A Sabadell, en tren i després va pujar des de l´estació a casa en autobús. No vaig haver de fer de mama-taxi. Tant queixar-me per haver-los de portar a tot arreu i ara resulta que ho trobaré a faltar, que ja no em necessita tant i comença a fer la seva sense comptar amb la mama...snif, snif.

Per què quan són petits i dependents volem que creixin i quan començen a fer-ho sap tant de greu?

Diumenge em va demanar si podiem "canviar l´aire de l´habitació". Vol altres colors, un altre estil i com no, un lloc on poder-se tancar, seure i xerrar amb les amigues. Així el "canvi d´aire" consisteix bàsicament en convertir l´habitació en el seu centre social. Ara fa uns sis mesos aquesta proposta, més o menys semblant, li vaig fer jo i no en volia sentir parlar de modificacions. Doncs apa, ja hi som. Ara ja li quadra, així que inequívocament estem de pet a l´adolescència. Ara ja no hi ha dubte. 

Bé, és el que toca i hem d´estar inmensament agraïts que hagi arribat, que ella estigui bé, sana, feliç i creixent i que nosaltres poguem estar i gaudir-ho (o patir-ho). 

El cuquet es va transformant en papallona, obrint les ales una mica més cada dia i gairebé sense adonar-nos, sortirà volant (no sense caure unes quantes vegades segurament).