Enemic o company?

S´acosta la tardor, els canvis de temps, el fred... i ja m´estic preparant. Porto un  parell de dies que em veig venir el brot. Començo a tenir mal a les mans, els canells, els genolls, l´esquena se´m queixa a cada moment i el cansanci m´aplega tant que em treu fins tot les ganes de parlar. S´acosten dies dolents. 
Aquest matí ja m´ha costat moltíssim llevar-me, però el meu home ja havia marxat a treballar i jo m´haig d´ocupar del Pau que a les 9 entra a l´escola. Abans de posar un peu a terra he hagut d´estar uns 10 minuts fent-me consci ent del meu cos, que entumit, havia de començar a despertar-se. Em farà mal res avui? Intento no fer-me aquesta pregunta però és inevitable. Vas repasant amb moviments suaus tot el cos per veure que és el que et farà avui la guitza. Però m´he aixecat.
A primera hora he anat a caminar una miqueta amb una amiga i en arribar a casa he planxat quatre peces de roba, i quan dic quatre és que són quatre, no és un dir. Però ja està. Aquesta ha estat la meva activitat d´avui!!!. Sé que avui no haig de fer excesos. -"De mica en mica", em vaig repetint a mi mateixa, si no demà no podré fer ni això. M´haig de reservar les forçes per la tarda, ja que a partir de les cinc tindré els nens i a ells ni puc, ni vull, aparcar-los. 
Acabo de "calçar-me" el meu jersei de llana, perquè soc molt sensible al fred i fa que em trobi pitjor. Doncs res, jersei de llana!!!
Totalment descreguda dels metges i les seves medicines, m´he convençut que haig d´aprendre a escoltar-me el cos, a identificar els senyals i sobretot a fer-li cas. 
Vaig aprenent a veure´les venir. Puc preparar-me pel que ha d´arribar (i preparar la familia). Sé quan haig de parar i ja no tinc càrrec de conciència si, un dia com avui, no he fet gaire cosa. No pasa res. Potser demà, o l´altre estaré millor.

Encara em sorprenc somrient i fent bona cara. Segur que avui ningú no se´n ha a donat. No sé perquè ho faig, és inconscient. A vegades crec que és per no fer pena i a vegades penso que és per creure´m jo mateixa que puc somriure malgrat tot.
Intento aprendre que el dolor i l´esgotament són, mal que em pessi, els meus companys, no els meus enemics, perquè el que està clar és que en una lluita cara a cara, tinc les de perdre. 
Així doncs, quin remei em queda? Preparar-me per la seva visita i esperar que no es quedin massa temps com uns convidats pesats que no troben mai l´hora de marxar.

5 Comments:

Carmen Rivera Torres said...

Estimada Eva:
Gràcies per les teves paraules al Blog de l'Abel, m'omplen aquesta ànima trencada que tinc i malgrat aixó, dono gràcies al Esser Suprem que tinc salut, fins i tot he de donar les gràcies... quines coses...
Un petó i records a la MArta

Natxo Rovira said...

Estimada Eva:
Com suggeries al "meu" blog, a voltes de la SSQM, crec començar a entendre com ha de ser de cruel la incomprensió amb aquestes malalties. És extraordinari aquest relat que fas d'un dia d'aquests, traspua tota la lluita per poder arribar amb forces al següent minut.
No sé, jo només et puc oferir la meva comprensió. I la meva admiració perquè segueixes somrient. Jo m'hi he sentit una mica identificat amb això. Malgrat tot, seguim somrient, i em sento orgullós de fer-ho...

sonia said...

MUCHOS BESITOS Y MUCHA FUERZA GUAPA

txell said...

Eva..t'aixeques perqué el que t'espera al posar els peus a terra es el somriure del Pau i de la Marta, i aixó per tu es casi mes fort que el dolor..
camines perqué saps que pararte es millor, i perqué la companyia es bona (ejem,ejem..)
i no et sorprenguis, fas bona cara, i somrius perqué per dura i malparida que es la teva malaltia, tu ets més forta que ella.

anna said...

Saps que Eva? Jo també a vegades em pregunto com puc somriure si per dins estic trencada? Doncs ho faig perquè per unes estones que estic amb la gent l'he d'entristir amb el meu dol? Doncs no!, m'agrada animar-los en els seus problemes, siguin els que siguin, per ells son importants, i em fa sentir be somriure i no entristir a l'altre.I quan arribo a casa, soleta, llavors ploro, tranquil·la i serena, però feliç de no haver transmès el meu dolor...no cal...i així em va be.
Petonets
anna