Enemic o company?

S´acosta la tardor, els canvis de temps, el fred... i ja m´estic preparant. Porto un  parell de dies que em veig venir el brot. Començo a tenir mal a les mans, els canells, els genolls, l´esquena se´m queixa a cada moment i el cansanci m´aplega tant que em treu fins tot les ganes de parlar. S´acosten dies dolents. 

Aquest matí ja m´ha costat moltíssim llevar-me, però el meu home ja havia marxat a treballar i jo m´haig d´ocupar del Pau que a les 9 entra a l´escola. Abans de posar un peu a terra he hagut d´estar uns 10 minuts fent-me consci ent del meu cos, que entumit, havia de començar a despertar-se. Em farà mal res avui? Intento no fer-me aquesta pregunta però és inevitable. Vas repasant amb moviments suaus tot el cos per veure que és el que et farà avui la guitza. Però m´he aixecat.

A primera hora he anat a caminar una miqueta amb una amiga i en arribar a casa he planxat quatre peces de roba, i quan dic quatre és que són quatre, no és un dir. Però ja està. Aquesta ha estat la meva activitat d´avui!!!. Sé que avui no haig de fer excesos. -"De mica en mica", em vaig repetint a mi mateixa, si no demà no podré fer ni això. M´haig de reservar les forçes per la tarda, ja que a partir de les cinc tindré els nens i a ells ni puc, ni vull, aparcar-los. 

Acabo de "calçar-me" el meu jersei de llana, perquè soc molt sensible al fred i fa que em trobi pitjor. Doncs res, jersei de llana!!!

Totalment descreguda dels metges i les seves medicines, m´he convençut que haig d´aprendre a escoltar-me el cos, a identificar els senyals i sobretot a fer-li cas. 

Vaig aprenent a veure´les venir. Puc preparar-me pel que ha d´arribar (i preparar la familia). Sé quan haig de parar i ja no tinc càrrec de conciència si, un dia com avui, no he fet gaire cosa. No pasa res. Potser demà, o l´altre estaré millor.

Encara em sorprenc somrient i fent bona cara. Segur que avui ningú no se´n ha a donat. No sé perquè ho faig, és inconscient. A vegades crec que és per no fer pena i a vegades penso que és per creure´m jo mateixa que puc somriure malgrat tot.

Intento aprendre que el dolor i l´esgotament són, mal que em pessi, els meus companys, no els meus enemics, perquè el que està clar és que en una lluita cara a cara, tinc les de perdre. 

Així doncs, quin remei em queda? Preparar-me per la seva visita i esperar que no es quedin massa temps com uns convidats pesats que no troben mai l´hora de marxar.