Breu conte (2ª part)

Feia pocs dies que havia perdut la seva estimada: la Nina. Sempre l´havia acompanyat i ara sense ella, es trobava totalment perdut. Sol. Volia retrobar aquell moment en el que ell arribava a casa, gairebé sempre de mal humor, i ella sempre el rebia amb una caricia buscant la seva ma per fer-la recíproca. Recordava com de nit, al sofà només que ell seies, ella de seguida s´acomodava al seu costat deixant anar el seu cap sobre els seus genolls i s´adormia plàcidament. Llavors l´Eloy no podia resistir-se a acariciar-la amb la punta dels dits, molt suau, sense voler despertar-la. Al llit, notava la seva escalfor i el ritme de la seva respiració que l´ajudava a dormir-se. Ara li costava molt agafar la son i es despertava sovint a la nit buscant-la entre els llençols i la vànova.

Però ja no hi era. I a partir de l´aleshores, somiava amb una dona, bella, tendre que el mirava i li volia dir quelcom, però no arribava mai a fer-ho. Sempre es despertava abans de poder tocar-la o dir-li alguna cosa. Estava convençut que haver perdut la mare quan era ben petit li havia deixat un trauma tan profund que res ni ningú podria guarir-lo. La Nina li feia oblidar a estones aquella recança, però...s´havia anat. Un matí, estranyat que no el despertés amb una caricia, va buscar-la per tota la casa i la va trobar estesa al terra de la cuina. No es va tornar a aixecar mai més. Desitjava poder fer enrera el temps i acomiadar-se d´una altra manera. Tornar-li tot l´amor que ella li havia regalat, però ja era massa tard. En un sol segon va sentir concentrada la ira, la rabia, l´amor, la compassió...la solitud.

La seva estimada: la Nina. La seva gosseta blanca.