Mengem-nos la vida

Perdoneu tots els que, de tant en tant, visiteu el meu (el nostre) blog de trobada, ja que porto temps sense escriure.
Estic com el temps...és a dir 'xunga'. Després d´uns quants mesos d´anar trampejant i trobar-me prou bé, toca el contrari. La meva malaltia s´empenya en recordar-me que no em deixa sola, que no m´abandona, i de tant en tant em visita. És més frustrant que el propi dolor: quan creus que ha remès i que potser no t´emprenyarà més, pataf! Una mica com l´anunci aquell: "hola, sóc la teva fibromiàlgia i no t´abandono"...
Segueixo, per això , sent cabuda i volent portar una vida normal. Vida normal? mentre ho escric em sóna estrany, utòpic i subjectiu. Què coi és portar una vida normal? Comparant amb la de qui? Em nego a tancar-me a casa, a deixar de portar els nens a les seves activitats, a omplir la nevera i tenir un ordre (només raonable) a casa.

Hi ha qui pensa que és el que haig de fer. D´altres que sóc molt forta per imposar-me llevar-me al matí. N´hi ha qui em diu que no cal, que puc descansar sense que em pesi la conciència, que puc frenar uns dies i el mon no s´acaba. Però jo no puc evitar angoixar-me si anul.lo les activitats dels altres i si aquests, han d´estar per mi. I no, no em sento tan forta.
No sóc diferent de tots aquells o aquelles que cada dia s´ha de barallar amb la seva feina, que han de compaginar els horaris per poder recollir els nens, que els caps de setmana se´ls passen inventant noves maneres d´estar amb la familia i fer tot el que no s´ha pogut fer entre setmana. Tots aquells i aquelles que passen els dies frenèticament, intentant trobar un moment per seure, respirar i adonar-se que els fills han crescut sense preguntar a ningú i que l´imatge que torna el mirall s´està tornant desconeguda.

Potser tots som una mica heroïs d´aquests temps, en els que ens cauen els dies mentre intentem sobreviure.
I jo, mentrestant, veient com s´acosten les noses del meu germà petit, el dia 24, i el meu aniversari, el 25, em vull convèncer que em refaré com sigui. No vull semblar un zombie i que tothom es compadeixi de mi. És emprenyador. Busques comprenssió en els altres però només trobes compassió. Però si no ho entenc ni jo mateixa!!! com puc pretendre que ho entenguin els altres?
No em vull queixar. Tinc més del que necessito: un home que (ara se m´emprenyarà per dir això en públic) no només no em deixa llevar-me el cap de setmana abans de les 10, si no que a més, em porta l´esmorçar al llit. Un home al que mai, mai, se li ha passat un sol detall i em porta roses quan menys m´ho espero. L´home que m´aguanta amb santa paciència quan el dolor fa que el meu mal humor sigui insoportable (en serio, no m´aguanto ni jo). El meu millor amic, el que sempre m´escolta amb atenció, el que cada dia em truca per saber com estic i que faig i que em fa riure fins que la musculatura de la cara i la panxa diu prou.
Se que tinc molta sort: tinc un veritable 'company de vida' (que és fàcil de dir i difícil de trobar).

I dels meus fills, què dir? Evidentement, sóc la seva mare, són meravellosos. La Marta, una adolescent dolça i prou madura, que adora els animals i fer coses amb la familia. Una doneta a la que no se li passa ni un detall i que ha trobat amb els cavalls i l´equitació una nova raó per il.lusionar.se.
I el Pau, aquest trasto, ja no tant petit, i guapo a rabiar, que no perd oportunitat de fer-me un petó o una abraçada i que sap compartir com ningú. Un etern enamorat de la Laura, amb la que ja ha planejat la vida.
Bons nens. O no ho fem tant malament els pares o tenim molta sort.

Segurament m´estic repentint envers algún altre escrit meu, però no vull deixar de proclamar en veu alta que sóc feliç i que no penso deixar que una malaltia, per molt emprenyadora que sigui, m´ho espatlli.

Ànim heroïs i heroïnes!!!
Llevem-nos cada dia i mengem-nos la vida!!!

7 Comments:

Anònim said...

Eva, cada vegada que escrius, un vent sua s'aixeca i et fa sentir aquells calfreds que et fan aturar, respirar profundament i continuar caminant... merci

Anònim said...

Cuando vayan mal las cosas
como a veces suelen ir,
cuando ofrezca tu camino
solo, cuestas, que subir.

Cuando tengas poco haber
pero mucho que pagar
y precises sonreír
aún teniendo que llorar,
cuando el dolor te agobie,
y no puedas ya sufrir
descansar acaso debas
pero nunca desistir.

Tras las sombras de la duda
ya planteadas, ya sombrías,
puede bien surgir el triunfo,
no el fracaso que temías,
y no es dable a tu ignorancia,
figurarte cuan cercano,
puede estar el bien que anhelas,
y que juzgas tan lejano...

Lucha pues, aunque tengas
que sufrir, cuando todo este peor,
mas debemos insistir.
unpetó, Txell

Eva said...

Uaaaala!!!! com us inspira la primavera!!!
Moltes gràcies. Entre tots ens menjarem la vida (abans que ella se´ns mengi a nosaltres)

Anònim said...

Molt be Eva, endevant ...
t´he trovat a faltar ...
Maria

Carmen R.T. said...

Recordo que avui és el teu aniversari... pot ser?
molts petons
( i si no és igualment: dos petons)

Eva said...

Moltes gràcies Carme...sí és el meu aniversari. 35 primaveres...

Molts petons

Natxo Rovira said...

Hola Eva,

Tenia pendent de respondre un preciós comentari que vas deixar-nos al bloc del David amb motiu del passat 25 de maig (per cert, per molts anys; crec que és tot un privilegi).
Ara m'acabes d'escriure un privat, i ens dius que estem molt guapos a la foto del Cole; que estem somrient...

Llavors he decidit donar-me una nova volteta pel teu espai. Veig que fa dies que no escrius; però m'ha anat bé retrobar-me aquest post. No és fàcil per ningú.

Però hem de somriure. I seguir somrient. He après que la millor manera d'encarar la vida és no posant resistència a les coses que ens arriben. No podem fer-hi res, hi ha una part que no controlem, malgrat els nostres intents. Per tant, tot depèn de la nostra actitud, de com acceptem les coses que són com són. A mi també m'agrada veure com t'aixeques cada dia i no et deixes arrossegar per la malaltia, per la mala sort, pel dolor.

Em vas recordar que us tenim pel que necessitem.
Igualment...

Gràcies pel preciós homenatge que heu fet al david al cole, i del que n'ets, en part responsable. Va ser molt important per mi, per tancar una ferida.

I gràcies per seguir visitant al David, al seu bloc.

Molts Petons
Natxo