Pels que esteu a l´altre costat

Ara fa dies que no actualitzo el blog, que no escric.
Fins ara, no he estat conscient que vaig començar a escriure una mica de tot i que, amb el temps, he abocat en els meus escrits només els meus moments dolents: moments de soledat, d´incertesa, tristesa i dubtes.
Però ara mateix, acabo de repassar alguns comentaris que em van deixant els meus visitants, els meus blog-friends, i vull escriure el que em fan sentir.

Per mi, escriure, ha estat sempre com dibuixar. Deixar anar el que tinc a dins, sense màscara ni barreres, sense parar-me a pensar el que n´opinarien els altres. Per mi.
Quan vaig començar a publicar en aquest blog, no sospitava el que em reportaria. No creia que el llegís ningú que no fós el meu home i la meva familia més propera. A qui li havia d´interessar el que jo havia de dir? El que jo sentís? El que patís?
Ara, cada dia em sorprenen nous visitants, que arriben 'rebotats' d´altres blogs, a vegades per casualitat. Nous comentaris, animant-me a escriure, a despullar la meva ànima i a compartir i expressar els meus sentiments sense por, desfent-se ells també del que porten dins.
Es crea un diàleg més enllà de les paraules. Les sensacions a flor de pell, endreçant el cap i el cor per poder expressar-te de la millor manera possible. Esperant que el lector, que esdevé un confident, comprengui exactament com et sents.

Ens equivoquem quan pensem que som més dèbils per dir que tenim por. I és el contrari. Si no pots reconèixer que tens por, no pots enfrontar-te´n. I quan ho crides, veus que la gent que t´envolta també té por. I ja no et sents sol. I et sents valent.

Ara vull escriure que estic contenta. Contenta de veure que hi ha un munt de persones que dediquen una estoneta de les seves atrafegades vides a llegir el que jo escric, a interessar-se per com em sento o simplement a tafanejar el Blog de Notes de l´Eva.
Contenta, perquè també puc ajudar a que altres persones deixin anar les tristeses i les alegries. Contenta, perquè estic aprenent una nova manera d´estimar, a vegades fins i tot anònima, però molt reconfortant.

El mon és ple de bons sentiments, però per a rebre´ls, has d´estar preparat i obrir bé els braços.

7 Comments:

Anònim said...

Eva que bé que dibuixes!.
Estàs feta una artista.

susana i pere

Anònim said...

Hola soc Maria !!! Una de les teves visitans anònimes (ja no tant) i es que a mi personalment m´agrada molt llegir el que escrius tan acertadament i tant be, tant de bo jo fos capàs de fer-ho, perquè es molt difícil expresar els sentiments. Gràcies per les petites estones llegint el teu blog ...
petons
maria

txell said...

Es que has d'estar contenta!!
perqué ets una bona persona..una bona amiga i divertida i amable..
a més a més ( aixó fa rábia) dibuixes molt bé..i escrius millor.
La Marta es la adolescent casi perfecte, el Pau es un sol i el Manel et porta xocolata d'Andorra!!!
ah!! i tens jardi independent!!
en fi, que t'has de sentir bé, perqué no estás sola.
txell

evac said...

Felicitats per aquesta reflexió!! Com a blocaira em sento reflexada amb el teu escrit!!

A mi també de sempre m'ha agradat escriure i és maquíssim veure que la gent entra al teu bloc i comparteix amb tu les teves reflexions!

Per mi, és un plaer escriure però encara més si ho comparteixes amb els altres! et fa sentir moltes coses coses!

Una abraçada!
Evac

Carmen Rivera Torres said...

Estimada Eva:
Sóc la Carme, la ex-profe de música de la Marta de la Escola de Can Barra.
No et pot imaginar la il.lusió de trobar aquest espai!!.
Amb l'emoció desbordada, us envío una abraçada molt forta.
Ahir vaig veure a la Marta a l'escola fent classe de flauta... està molt grand, és tota una senyoreta; quasi no em va fer cas... és natural; ells van creixient i jo em quedo em l'imatge de quan van començar amb mi, quan només tenien vuit anyets...
un petó

Eva said...

Carme, quina il.lusió!!! la veritat és que com la Marta ja va i ve sola a tot arreu, he deixat de veure´us a tots i totes. Sí que està gran la Marta. A mi encara em sorprén com, d´una setmana a una altra, ja ha tornat a canviar. És el que toca: ells creixent i nosaltres admirant-nos del ràpid que ho fan...
De debó, m´ha fet molta il.lusió que ens hagis trobat i dedicat una estoneta.
Un petó i una abraçada

Carmen Rivera Torres said...

EStimada Eva:
Et convido a fer una passejada pel blog del meu estimat marit Abel.
és un racó ón em podràs trobar motl suvint.
un petó
http://abelnortesalegria@blogspot.com