Aquest poema (una mica pretenciós per part meva dir-li poema, ja que és meu...) l´he deixat com a regal en un blog amic que visito molt sovint. Espero que us agradi i, no patiu, no escric masses de poemes...



Transparenten els teus ulls
reflexant el teu camí d´enyorança.
T´esgota l´esforç d´un somriure:
pesa el record i la recança.
Secs deserts ja sense llàgrimes,
set de dolces abraçades.

Resonen les seves paraules,
estrelles que t´indiquen el camí
trencat, sense arribada.
Feixug és el destí
carregant el dol a l´esquena,
busca l´amor que t´oferí
esdevenint la passejada més lleugera.

Es desborden els cors
amb veus, imatges i objectes,
alimenta la llum amb records
mentre les meves mans et subjecten.


Descansa els ulls sense por
que trobat és el camí,
sent l´alè del teu cor
perquè el començament és la fi.

2 Comments:

anna said...

El millor regal que ens podries fer...gràcies...
No deixis de transmetre aquesta sensibilitat tant especial que tens...ens ajudes a tots molt.
Petonets
Anna

Natxo Rovira said...

Eva, crec que tens un do innegable per transmetre sentiments i emocions. Aquest do és important que no te'l guardis per tu. Ensenya, ajuda, consola, escampa humanitat pel teu entorn. No deixis d'escriure, pensaments, poemes. a tots ens ajuda llegir-te de tant en tant.

Per cert, has fet diana en el meu cor amb el teu darrer comentari al bloc del David: Si ell ho sabia, que faria un viatge a la lluna, segur que és allà on em de mirar per trobar-lo cada nit.
Aquesta la guardo al meu cofre...

Un petó d'un amic molt agraït