Silenci trencat

Avui, al deixar al Pau a l'escola he estat xerrant amb una amiga una bona estona. Comentàvem com un pare de l'escola, un company proper, el Natxo, i la seva família enfronten la mort recent del seu fill de 12 anys, en David.

Des del desgraciat accident, he evitat trobar-me amb ell, mirar-lo als ulls, i he estat incapaç de dirigir-li una salutació.
Em feia por. Em feia por trobar-me amb la tristesa de la seva mirada perduda. Em feia por sentir el seu esforç diari de seguir vivint amb un dolor que el trenca en dos. Un dolor inacabable, etern, per sempre.
Em feia por quan el veia corrent pels carrers del poble, intentant purgar amb la suor el patiment.
Em feia por mirar el blog que han dedicat al seu fill, perquè les llàgrimes acabaven per no deixar-me veure res.
Em feia por veure la seva dona jugant amb la seva filla petita i veure la nena amb ganes de jugar, de seguir vivint

Em feia por perquè jo també tinc una filla de 12 anys i volia evitar l'empatia a tota costa.
Avui, però, he decidit trencar amb la por, afegir-me a la seva tristesa, als seus records, compartir el dolor, estendre la meva ma per ajudar-los en el que necessitin...per això escric aquestes línies que trenquen la meva bombolla, el meu silenci.


No vull fugir més de la família que ha estat capaç de fer que em replantegi els valors de la meva vida. Per ells, ara veig la vida d'una altra manera, des d'un altre angle, des d'un altre nivell.
Hauríem d'aprendre de la seva manera d'enfrontar la pèrdua d'un ser molt estimat, d'un fill. Alló pel que la natura no ens ha preparat i no volem ni imaginar. Aprendre del seu coratge, de la seva valentia. De la seva voluntat de mantenir viu el record del David i compartir-lo amb tots aquells que els envolten, sense tabús, sense hipocresies. Demostrant cada dia que l´estimen i que el troben a faltar.

Només vull dir gràcies. Gràcies Natxo i Annes. I gràcies a tu, David, que des d´on siguis, fas que molts dels que ens hem quedat trobem la sencillesa de la vida, alló que ens queda a l´ànima per sempre. Alló que fa que realment ens llevem cada dia i pel que hem vingut a parar en aquest mon: per trobar l´amor i l´amistat, veient les seves empremtes a les nostres fotografíes, recordant els milions de moments entranyables, de petons d'abraçades i carícies...
Gràcies per fer-me veure que l'únic que realment importa, el que ens fa el que som, i el que ens fa respirar, és estimar, estimar de veritat.

7 Comments:

kalidoscopi said...

No em coneixes, soc tieta del David i l'Anna (cosina de l'Anni i el Natxo), i voldria dir-te que m'ha agradat molt el teu escrit. A l'igual que tu, la mort del David m'ha fet valorar d'una manera diferent aquells petits detalls de del dia a dia, i m'ha ensenyat a dir més sovint "t'estimo" a les pesones que estimo, sense donar per fet que ja ho saben.
Em reitero amb el que he dit al començament, és un escrit preciós.

txell said...

Eva..m'agradt molt que finalment hagis tret fora tot el que portaves dins..l'escrit es preciós, encara que es el mateix que t'he sentit dir molts dies, com aquest mati..
ets una persona molt especial i em sento orgullosa de compartir amb tu estones de la meva vida.
apa, adeu!!

Anna said...

Gràcies a tu Eva!
Persones com tu son les que fan tirar el mon endavant i obren els ulls a d'altres!
És un escrit tant i tant bonic el que has fet que quan el llegeixo i rellegeixo em fas sentir mot be, sento que tot te un sentit i sento que tot està be, que tot és com ha de ser. M'es difícil explicar-me ( jo no escric tant be com el Natxo!) , però m'agradaria transmetre't la importància per nosaltres del teu escrit, de la teva valentia, de la teva força, del teu granet de sorra per aconseguir un mon amb més sensibilitat, amb més empatia, amb més compassió.
T'estimem!
Anna, mare del David i l'Anneta.

Eva said...

Jo no he fet res...són les persones com vosaltres, que obriu el vostre cor als quatre vents, les que fan que, persones com jo, ens treiem la cuirassa i deixem que s´ens afini la pell, sense por a mostrar-nos com som, deixant els sentiments lliures per poder-los compartir.

Natxo Rovira said...

He llegit el teu escrit i m'has fet plorar. No et sentis culpable, sisplau, jo t'ho agraeixo que ho hagis fet. Les emocions ja estan tan cansades que a vegades, molt de tant en tant, em pregunto com podem seguir endavant amb les nostres vides sense el David i tinc la sensació de que ja se m'han acabat les llàgrimes. Per això agraeixo quan algú em torna a fer emocionar. No sé si has tingut ocasió de llegir un text que vaig publicar al blog sota del títol de "m'agradaria...". En qualsevol cas, t'agraeixo infinitament que hagis escrit això i que hagis pensat en el David.

Aquestes mostres de sinceritat, d'amics i coneguts que de sobte, de cop, desbloquegen la seva ment i comencen a ser conscients del que ha passat, van arribant puntualment. No et culpis, tots intentem protegir-nos del dolor. Però és molt valent per part teva fer front a la colpidora realitat i és important donar consol als que ho necessiten, i sobretot, és molt important revisar els nostres valors. Això és molt reconfortant per nosaltres, perquè en certa manera, dóna un sentit a la mort física del David.

Eva, és un escrit formidable.
Petons

evac said...

Holes Eva! Felicitats per aquest article!! és molt maco! m'ha fet emocionar!

No ens coneixem de res, he entrat pq el bloc del natxo m'ha portat al teu!!

Es molt bo escriure ja que t'ajuda a desfogar-te de tot el que portens per dins!! pors, tristeses o simplement aquell neguit que no saps explicar a ningú!

Un petó i disfruta dels petits detalls de la vida!

Dani J. said...

Hola Eva. Avui he llegit el teu escrit de “silenci trencat” al blog del Natxo, que vaig descobrir fa prop d’un mes i que des de llavors no em puc treure del cap. Solament et volia dir que es preciós tot el que has dit, comparteix-xo totalment els teus sentiments, em sento impotent de no poder fer res, apart d’escriure.
Dani J.