Gairebé 35

Avui de sobte, he tingut un moment de pànic i m´he adonat com passa el temps de depressa. Un moment d´aquells, fugaç, de lucidesa total en el que ets totalment conscient d´on estàs i què estàs fent.
Tot ha començat amb una dent nova que li surt al Pau (encara no li ha caigut la vella, per cert). És clar, farà 6 anys.
La Marta està a punt de fer ''plaf'' i convertir-se en una nena atrapada en un cos de dona. Ja ens va deixant molletes de pa indicant-nos el camí cap a una etapa dura, molt dura: l´adolescència.
Si us plau, què algú aturi el rellotge perquè me´l pugui mirar!!!!

Davant el mirall veig...arrugues!!! D´aquelles que als anuncis els hi diuen "arrugues d´expressió". Arrugues, al cap i a la fi. Ara suposo que m´aniré mirant cada dia i les aniré contant per veure si m´en surten de noves. El que em faltava...
Quan ha decidit el meu cos anar pel seu compte i no seguir el meu esperit?

És que vaig pels 35. Serà una crisi?
Els 30 em van agradar. Van passar inadvertits, discrets, sense gaire escarafalls...
Però els 35...ja no em sonen tan bé. De cop, m´adono que en dos dies els meus fills seràn grans, marxaràn (o no, la cosa no pinta bé) i faràn la seva vida (això segur que sí que ho faràn abans de marxar).
No tinc la sensació de deixar-me coses importants per fer, però sembla que em fa por fer-me gran, i no se perquè.
Suposo i espero que només sigui la por al desconegut (ara això m´ha quedat una mica com la 'Dimensió desconeguda', na, na, na, na...).
En fi, que els anys passen per tots i que en el fons, el que importa, és que els podem passar.

6 Comments:

Manel said...

Conec els símptomes, els conec molt be. El tema de les arrugues físiques no el recordo, però tampoc es el que més em preocupa. Jo de sobte vaig estar fent números, sumant edats dels nens, intentant veure'm a la ratlla horitzontal del temps, fent balanç del que he fet, del que vull arribar a fer i del que crec que no podré fer mai. Jo pensava que això tocava als 40 !!! En fi, com molt be dius, el que importa es el que ens queda per viure. Quan jo vaig ser gairebé 35, recordo que hi havia una persona molt a prop meu que em desmitificava la crisi i que em recordava la bondat de viure el present, buscaré el seu discurs, el dec tenir per aquí ...

txell said...

Cony Eva,que jo sóc mes gran!!!
arrugues?? que va! deu ser el mirall!!
que els nens es fan grans?? es cosa d'ells, nosaltres estem igual!!
la dent del Pau..ni li miris!!
que els nens marxarán..ja!!no queden anys,de la manera que va el món!!!
txell ( eternament als 20 anys..)

Manel said...

Jo vull esmorzar el mateix colacao que la txell !!!
Manel (de pet cap als qranta ...)

Eva said...

És curiós. Els dos, Manel i Txell, sou de la mateixa edat i quines formes de veure-ho tant diferents...
AIXI NO M´AJUDEUUUUUU!!!!!!!!

Dani said...

yo no puedo ayudarte. Pero puedo decirte que las agujetas que deja la wii en brazo, hombro, costado y pectoral son bestiales...

Eva said...

Ves???? es la edad!!!!