Gairebé 35

Avui de sobte, he tingut un moment de pànic i m´he adonat com passa el temps de depressa. Un moment d´aquells, fugaç, de lucidesa total en el que ets totalment conscient d´on estàs i què estàs fent.
Tot ha començat amb una dent nova que li surt al Pau (encara no li ha caigut la vella, per cert). És clar, farà 6 anys.
La Marta està a punt de fer ''plaf'' i convertir-se en una nena atrapada en un cos de dona. Ja ens va deixant molletes de pa indicant-nos el camí cap a una etapa dura, molt dura: l´adolescència.
Si us plau, què algú aturi el rellotge perquè me´l pugui mirar!!!!

Davant el mirall veig...arrugues!!! D´aquelles que als anuncis els hi diuen "arrugues d´expressió". Arrugues, al cap i a la fi. Ara suposo que m´aniré mirant cada dia i les aniré contant per veure si m´en surten de noves. El que em faltava...
Quan ha decidit el meu cos anar pel seu compte i no seguir el meu esperit?

És que vaig pels 35. Serà una crisi?
Els 30 em van agradar. Van passar inadvertits, discrets, sense gaire escarafalls...
Però els 35...ja no em sonen tan bé. De cop, m´adono que en dos dies els meus fills seràn grans, marxaràn (o no, la cosa no pinta bé) i faràn la seva vida (això segur que sí que ho faràn abans de marxar).
No tinc la sensació de deixar-me coses importants per fer, però sembla que em fa por fer-me gran, i no se perquè.
Suposo i espero que només sigui la por al desconegut (ara això m´ha quedat una mica com la 'Dimensió desconeguda', na, na, na, na...).
En fi, que els anys passen per tots i que en el fons, el que importa, és que els podem passar.