Superwoman no existeix

Abans de res, no voldria que les següents línies poguessin donar lloc a interpretacions feministes o sexistes. Només plantejo la meva vivència i ho faré com a dona que sóc. És de justícia dir, que m´he trobat uns quants homes que s´hi veurien identificats en les següents situacions o almenys els hi agradaria poder passar-ho.
He treballat durant gairebé quinze anys. Considerant que tinc trenta-quatre, és una proporció bastant elevada de la meva vida.
Durant el meu període de persona inserida en el món laboral, he seguit horaris diferents (alguns plegant a les tres de la matinada), he treballat amb persones de tota mena, he desenvolupat diferents feines amb diferents nivells de responsabilitat i trobant en elles, diferents nivells de satisfacció i de frustració.
Mentre treballava sempre m´exigia el màxim, però mentrestant anava pensant en tot el que havia de fer quant sortís d´allà. Normalment el temps que em quedava després de plegar, em donava per fer les coses imprescindibles e inal.ludibles, principalment ocupar-me dels nens i fer el sopar. El manteniment i logística de la casa, passava a ser una tasca secundaria. Bé, en teoria, perquè realment em posava histèrica veient com s´acumulava la pols als prestatges, com creixia la muntanya de roba per rentar i planxar i em frustrava veure que no era capaç d´arribar a tot. Patia migranyes cada cap de setmana, uns dies que a més, havia de dedicar per posar la casa en ordre, sabent que el dilluns ja no es notaria la marató del cap de setmana i que fins el dissabte següent no hi havia res a fer. Sempre he tingut, per això, el meu home fent la marató de neteja amb mi, que ja és molt més del que poden dir altres dones.
En arribar cada any, el moment de les revisions de sous i categories, anés bé o malament, mai quedava satisfeta ja que considerava que no em compensava amb els mals de cap (literalment) i la sensació permanent que m´estava perdent la infantesa dels meus fills, que passa volant, irrecuperable.
Llavors va arribar la meva malaltia. Només tenia dos opcions: seguir consumint-me en un ritme frenètic o parar i arriscar-me a 'provar' una nova i desconeguda manera de viure.
Quan vaig plegar de la feina, el meu lema era "necessito una parada tècnica, per replantejar-me què vull fer, què puc fer".
Ara no treballo. Bé, és un dir. Fa dos mesos que vaig plegar i en aquest temps, encara no m´explico perquè, no he fet res més que buscar-me coses per fer.
Actualment a la meva setmana hi ha unes quantes hores de gimnàs (per prescripció mèdica), un dia dedicat a planxar, dos dies a neteja general i un per a comprar. Com a mínim un cop per setmana em dedico a les gestions de la tresoreria de l´AMPA de l´escola del Pau (també estic a la comissió de festes que dóna feina de manera puntual però intensa). Un parell de dies em dedico a la confecció d´un book de dibuixos que tinc intenció d´enviar a editorials (sempre m´hagués agradat ser il.lustradora de llibres infantils), un cop per setmana llegeixo i actualitzo el blog. Faig el control de qualitat d´un programet informàtic que està preparant el meu home. He decorat deu caixetes de cartró (amb la tècnica del decoupage). Em passo el dia fent de taxi pels meus fills i educant un gos de 8 mesos. Intento llegir-me una novel.la de 1500 pàgines, ah! i també m´he posat a restaurar unes cadires antigues. Fa dies que li dono voltes a pintar la porta d´entrada a casa meva i no he parat fins posar l´estudi potes enlaire i tornar-lo a muntar.
He passat algunes situacions que m´han afectat molt a nivell emocional i estic aprenent a interpretar i a deixar anar els meus sentiments.
Jo pretenia dedicar-me, almenys els primers mesos, a cuidar-me, a donar-me homenatges anant a la perruqueria, a fer-me massatges...però em segueix faltant temps i segueixo sense descansar!!!
El cap de setmana ja no hi ha maratons de neteja, però ara els dedico als deures dels meus fills, sobretot als de la Marta, i a cuinar una mica més.
Segueixo arribant morta a l´hora del sopar i adormint-me abans de tocar el coixí del llit.
L´únic que he fet és canviar de tasques, i a vegades (només a vegades) enyoro anar a treballar.

Superwoman no existeix, oi? Aviam si algú m´hi ha penjat la capa i jo no m´he enterat!!

3 Comments:

txell said...

Eva..peró que no et donés conte???
si en el teu escrit ho plasmes..ETS una superwomen!!!
per totes les coses que fas, les que t'agraden i les que no, per dedicar temps a l'escola, a la familia, als amics i a qui et pugui necessitar..
La capa..ja fa temps que la portes penjada, pero el que passa es que tu no la veus!!
txell

Eva said...

ja...la capa de super-todo que no llega a nada...
Gràcies Txell. Sempre m´animes. En una altra vida, vull ser com tú.

Calvin said...

SUPARPATONS I SUPARATXUTXONS SUPERRRRWOMAN !!!