Frustració

Aquest últims dies, estic experimentant tot un seguit d'emocions que m'estan trasbalsant de diferent manera. Avui el que sento és frustració, indignació, impotència...

Fa uns mesos, vaig patir de prop allò que veiem molt sovint per televisió i que sembla que passa sempre molt lluny: el maltracte físic i psicològic cap a una dona per part de la seva parella.
No en primera persona, però sí, molt, molt a prop.

Va ser molt dur estar al costat d´aquesta dona durant tot el procés. Val a dir que aquesta vegada, la justícia va ser prou ràpida i en 15 dies va arribar el judici preliminar i l'ordre d'a allunyament.
Mentre durava la carrera contrarrellotge, vaig obrir casa meva (nit i dia), vaig estar al seu costat al jutjat corroborant la seva versió, compartint la por i el neguit, i involucrant-me a mi i a la meva família fins el coll, pensant que valia la pena, per una amiga que se'n volia sortir de tot allò. Jo creia que volia començar de nou, ser una nova dona més forta, més estimada per si mateixa. Pensava que el que ha hagut de passar l'havia enfortit i l'havia ajudat, si més no, a saber que era el que no volia tornar a passar.
He estat al seu costat tot aquest temps, animant-la a no perdre la paciència, a donar-li 'empentetes' quan ho necessitava, deixant de fer moltes coses per fer-li companyia i que no es sentís sola, intentant que veiés el futur amb uns altres ulls, amb fites noves...


Però, també com passa en els casos que veiem a la televisió...no ha servit de res. Ella ha tornat amb aquell ...(no se si dir-li home) i ho fa convençuda, perdonant-lo, com si res no hagués passat.
I ara, què? Ara no se quin és el meu paper en tot això...
És la meva amiga i per això m'he vist obligada a dir-li el que penso, que s'equivoca, que tornarà a passar i que serà pitjor. Però no vol escoltar-me.

I quan passi una altra vegada, quan la torni a pegar, picarà a la meva porta? i jo li obriré? ho hauria de fer?
No ho sé. No vull ni pensar-ho. Espero equivocar-me pel bé de tots i que per designi diví, es trenquin les estadístiques i a ella li toqui ser feliç.

És una dona amb carrera, amb feina fixa, amb un pis, amb un fill, amb pares i germans, amb amics ...És difícil d'entendre. No té dependència econòmica, però el que ella té encara és pitjor: una incapacitat total per enfrontar la vida sense cap home al seu costat.
M'indigna veure com una persona pot deixar-se dominar totalment per un altre, com regala la seva llibertat obtenint només a canvi dolor i patiment.

Amor??? No. Això no és amor.

Jo vaig estar amb ella per denunciar-ho, per no amagar-ho...Aixó és el que diuen que s´ha de fer, però el que veritablement ens toca, l'únic que podrà canviar-ho, és educar els nostres fills amb els valors de la confiança en els altres i en un mateix, ensenyar-los què és l´amor de veritat i fent que entre tots poguem trencar amb aquesta cultura rància que encara cueteja i fueteja moltes dones.