Records laborables

Avui he enviat un correu a les persones, que a més de companys de feina, han estat amics meus durant gairebé els quinze anys que he treballat i m´han vingut molt bons records. És curiós com amb el temps, sempre el que queda són els millors moments.

Recordo nits de feina en les que arribava una hora en la que ja estàvem tan passats, que només dèiem tonteries i teníem atacs de riure. D´aquelles 'estades' van quedar per a la posteritat, moments i frases mítiques que van quedar a la nostra memòria per sempre. Per exemple,

'Demà, fem ibéricos': volia dir quedar-se a la nit a treballar, i amb sort, sortir a sopar. Els ' ibéricos', evidentment al.ludien a un plat de pernil, formatge, xoriço...ibèrics, que mai ens menjàvem.

Si treballàvem el cap de setmana, algú portava esmorzar, i el sol fet de no haver de portar corbata i roba de mudar, ja li donava un altre ambient a la diada de feina.

Tenia una companya que era un veritable trasto. Junt amb ella i un rotlle de celo, fèiem filigranes. Escollíem víctima (el parell de persones amb les que teníem més confiança) i posàvem celo a la punta del boli (que evidentment, no escrivia), a la pestanya del telèfon, de manera que encara que es despengés, aquest seguia sonant (aquesta era molt bona), celo en tots els calaixos perquè no es poguessin obrir...'es la grandeza del celo', que es pot posar a tot arreu i no es veu.

Els dies de pluja, una festa. Quan arribava la gent i plegava el seu paraigua, dissimuladament abocàvem tots els milers de paperets que genera la foradadora de paper. Quan sortien al carrer i obrien el paraigua...plaf!!! pluja de confeti a la porta de l´empresa.

Canviar les tecles del teclat, la 'M' per la 'N', la 'V' per la 'B'.´En els teclats més antics, bastava amb fer palanca i fer saltar les tecles. Vam arribar a canviar-les totes en un teclat. Pobre Carles! va passar de tot i va demanar un teclat nou.

Una vegada vam girar un monitor (la part de baix cap dalt). Va pringar el pobre nano de manteniment, que flipava veient com tota la pantalla funcionava al revés.

Havíem ficat dins els calaixos ratolins i aranyes de joguina, amagàvem les claus d´aquell pobre que se les deixava a la vista. Vam intercanviar les ulleres de dos companys i la pobre Rosa, es pensava que s´estava quedant cega.

Pels aniversaris sonats (els rodons, 30, 40...) penjàvem rètols pel carrer i per dins l´empresa amb alguna foto de l´homenatjat/ada i fèiem publicar un anunci al Pregó de Sabadell. Aquesta em tocar passar-la com a víctima pels meus 30 anys.

Algun cop ens vam emportar algun 'moc' d´algú en un mal moment, però gairebé sempre les bromes es rebien amb bon humor i deixaven un somriure a les nostres cares.

Trobo a faltar...victimes.

Tremoleu els que esteu pel meu voltant, he comprat al xino un pack de 5 rotlles de celo.