La memòria dels olors

Vaja. Acabo d´adonar-me que des del dia que em vaig 'carregar' literalment el blog, han desaparegut els videos de la meva banda sonora. M´encanta recordar moments i associar-los a una música, una cancó.

Tan debò també pugués insertar olors, guardar-los en un potet, ja que molts dels escenaris i situacions viscudes fins el dia d´avui, han quedat gravats a la meva memòria olfactiva.
L´olor de xemeneia, de fum, em recorda quan era petita i anàvem tota la familia a passar els estius a la Masia, que els meus besavis havien recuperat a Tarragona com a vila d´estiueig, el Mas San Ramon. Era una casa molt gran (o a mi m´ho semblava perquè era petita) plena de racons foscos. Hi havia animals: gallines, ànecs, porcs, ovelles...i alguna temporada hi havia hagut cavalls. El que sempre hi havia eren gossos. Una vegada una gossa va tenir cadells i no deixava que ningú s´apropés a la seva caseta, on els tenia ben guardats i ensenyava les dents a qui gosava apropar-se. Ma mare explica que jo devia tenir uns dos anys i que de sobte, vaig desaparèixer i no em trobaven enlloc. Estava a la caseta amb la gossa i els seus cadells. La Mirsa em va acceptar com un cadell més. Feina van tenir per treure´m d´allà.

Quan entraves a la casa, al fons del primer saló hi havia la porta de la bodega que embafava tot l´aire de l´estança d´olor de Mistela. A la dreta una gran xemeneia (hi cabia un adult dret) i perpetuament, un cabàs d´avellanes. A l´esquerra una porteta que portava a la casa dels masovers, la cuina dels quals m´havia tingut allà moltes tardes, veient com fèien pa, pelàven gallines... La masovera, la Ignàcia, em venia a recollir al matí per anar a buscar els ous al galliner. D´allò gairebé només recordo un gall amb molta mala baba. L´olor de pa fet amb llenya em recorda casa seva.
Al primer pis, passadissos interminables amb habitacions inmenses i lavabos. Tots ells anaven a petar al gran saló, on una taula de fusta massissa per 30 comensals, presidia l´estança. En un costat, un piano, sempre desafinat. Però es clar, per els nens allò era una llaminadura...ens haviem enganxat els dits amb la tapa més d´un cop. A les habitacions, llits de fusta, antics amb grans capçals i matalassos de llana altíssims. El lavabo sempre feia olor de Heno de Pravia (em sembla que era una tieta que la posava).
La cuina era molt especial. Es cuinava en una cuina econòmica, d´aquelles que van amb llenya. M´encantava veure quan movien amb un ferro les anelles concèntriques que formaven el fogó, allà on reposaven les cassoles, per mirar com anava el foc. En mig de la cuina una gran taula i a la paret del fons, el rebost i una gran armari on es guardava tota la vaixella. La cuina feia olor de vi i d´ordi perquè el cel obert donava a un pati on hi havia una porta al celler i una altra al graner.
Des del passadís de la cuina, sortia un altre passadís estret i molt, molt fosc que petava a unes escales. La pujada a les golfes. Allà es barrejava l´olor a tancat, a humitat, a pols amb la tremenda sensació que ens haviem colat en un altre mon ple de mobles tapats amb llençols, joquines antigues, estris del camp...Un cop superàvem el mal tràngol del passadís, pujar a les golfes era el que més ens agradava.
Davant la casa, hi havia, hi ha perquè encara hi és, l´ermita de San Ramon. Els diumenges tots els veïns de les masies properes venien a missa i alguna vegada haviem vist batejos i bodes.
Al costat de l´ermita, un passeig amb terra de grava. Una pèrgola metàlica plena de Glicines, embolcallava tot el sostre del camí, amb flors blanques que penjaven, i al terra un munt de floretes de tots colors. Aquell passeig sempre feia olor de flors.
A un costat del camí, una placeta de pedra amb una gran morera i una taula i cadires per poder reposar a l´ombra. I la bassa, sempre de color verd. De tant en tant es podien veure unes bombolletes que anunciàven que una carpa s´apropava a la superfície. No vaig tenir mai el valor de banyar-me, aquells bitxos eren enormes.
Passat el camí de les Glicines s´arribava als camps i al petit hortet. Recordo agafar tomàquets, carbassó, albergínies, pastanagues...També hi havia presseguers i albercoquers.

Més enllà, les vinyes. Una extensió de camp al que no li veies la fí. A pocs metres, sota un ametller gegant, hi havia un banc fet amb troncs d´arbre fet expressament per seure i gaudir de la sensació d´estar assegut en mig del no res.
En Pep, l´encarregat de les terres (s´hi cultivava vinya, avellanes i ordi, crec) parava cada matí a posar gas-oil al tractor. Sabia que ens despertava i esperava que sortíssim per portar-nos a fer un vol. A les benzineres, amb l´olor de carburant, em ve la imatge del Pep sobre el seu tractor de color verd.
Allà van estiuejar de petits, la meva àvia i els seus cosins, la meva mare i els seus cosins, i els meus germans i jo com a última generació.
Aquells estius, setmanes santes i veremas van deixar a la meva memòria un munt d´olors, que permeten que hi torni a San Ramon cada vegada que els oloro.
San Ramon des de l´aire, avui dia.